Contents, no satisfets

JOSEP M CARRERAS

Contents, no satisfets

            Faltaven pocs dies per a la Diada i semblava que el més calent era a l’aigüera. No es veia moviment, hi havia poca informació i a més, el fet de ser pont podia influir negativament en la mobilització. Alguns profetes de mals averanys ja feien conjectures sobre el perill de punxar.  “La gent comença a estar cansada”, deien.

            De cop i volta, tot va canviar i no sabria dir per què. Suposo que hi van influir diversos motius: les agressions –físiques i verbals– del neofeixisme intolerant, amb les seves escomeses contra la llibertat d’expressió. Potser la qüestió dels llaços grocs va ser-ne el detonant. Potser som un  país d’”última hora”. El cert és que de cop i volta les inscripcions als autocars varen incrementar-se, no hi havia samarretes i érem quasi al límit del col·lapse.

            La manifestació en si no va diferir gaire de les altres vegades; però sempre em deixa astorat el capteniment de la gent. No creia que fos possible imposar silenci a una multitud de més d’un milió de persones, però així va ser. Vàrem aixecar les mans quan se’ns deia, vàrem cridar i cantar, vàrem fer l’onada i no es va malmetre ni una paperera del mobiliari urbà. Els violents no hi tenen cabuda a les nostres manifestacions. També la participació va ser molt més alta del que es preveia. Al voltant d’un milió de persones segons la guàrdia urbana. Segons altres, 1.680.000. Tinguin el valor que tinguin les diverses xifres de recompte, una cosa es va fer evident: l’independentisme no ha punxat, malgrat totes les traves, pressions i amenaces d’aquest últim any. El poble es manté ferm i tossudament fidel.

            Podem estar contents, però no estem satisfets. Hi ha massa coses  penjades, indeterminades i imprecises. Hi ha un full de ruta? Quin és el proper pas que cal donar si volem avançar vers la independència? Independència, sí; no podem contemplar cap altra alternativa. A la Diagonal la gent no cridava Autonomia ni Estat federal. Tothom cridava Independència. Per això ara són els polítics els qui han de posar-se les piles i marcar clarament quins son els propers passos per avançar. Nosaltres seguirem, però que no ens donin gat per llebre, que no hàgim de veure altra vegada com el Parlament és escenari de les batusses d’uns partits que es diuen independentistes i no són capaços de posar-se d’acord amb la manera d’aconseguir aquest ideal comú.

            La situació de Catalunya avui és més complexa que mai. Hi ha molts fronts oberts:  Catalunya, Brussel·les, Madrid, Alemanya, Suïssa… I els ciutadans de peu, aquells que diem que “els carrers seran sempre nostres”, sortirem a manifestar-se tantes vegades com calgui. Però no n’hi ha prou. Hem d’avançar si no volem que el problema es podreixi i s’eternitzi com està passant, per exemple, entre israelians i palestins. Com més temps passi, més difícil serà trobar una solució. Ara els polítics catalans tenen la força del poble que els dona suport. Però si tot plegat arribés a fracassar per interessos de partit, potser caldria tirar-los a la foguera, no per heretges, sinó per traïdors. 

 

Josep M Carreras

Foto: www.ccma.cat

Deixa un comentari