Mas Marí

MONTSE RUMBAU

Mas Marí

Hem parlat ja alguna vegada del mas Marí de Pontils. Era a la vora del camí de Pontils a Vallespinosa, força a prop del mas Rabasser. El mas Rabasser existeix, el mas Marí ja no.

La gent gran encara el recorda i parlen d’ell. I mirant la fotografia de la masia, entens que en parlin perquès és segurament el mas més gran d’aquesta zona. Els masos de per aquí no eren gaire grans, eren cases senzilles amb els seus coberts i estables, i els que sí que eren grans, eren les antigues cases fortes que no s’assemblaven justament a la masia que estem acostumats a veure, com un mas Querol, o cal Tous, o cal Porta al Codony, o sigui, antigues torres de defensa convertides en uns grans casalots, massissos, amb poques obertures i les que hi ha, molt petites. Les finestres petites tant eren en els masos grans com en els petits, aquesta terra és molt freda a l’hivern i calorosa a l’estiu, i les finestres petites ajudaven que no entrés ni el fred ni la calor. 

 

De quan és aquesta masia?

Doncs la masia sembla que és del segle XVII, concretament del 1664. Perquè el primer Marí que trobem que consta del mas, és el Josep, casat amb la Magdalena, que tenen set fills, i és a partir del tercer, el 1664, quan se l’anomena el Josep Marí del mas. A partir d’aquest moment ja sempre se l’anomenarà així i els que vindran darrere d’ell, també.

Ha de ser doncs aquest Josep Marí qui construeix el mas el 1664. El va fer de nou? O potser va refer un antic mas? No ho sabem.

Mirant la fotografia del mas, sembla que hi hauria diferents nivells de construcció, i que la part més antiga, seria la construcció de la dreta, i que més tard la devien engrandir, possiblement al segle XVIII, amb els guanys potser que aportava la vinya, moment també que devien fer les finestres més grans i més esveltes i obrir la galeria amb les grans obertures.

 

Foto del mas Marí-anys 20-30-segle XX. Sembla que és la fotografia del mas més antiga. Fotografia de Francesc Blasi i Vallespinosa -llibre “la Vall del Gaià al primer terç del segle XX” -Centre d’Estudis del Gaià-Centre excursionista de Catalunya-

Els Marí, els rics de Pontils, junt amb els Balcells

Però a Pontils, abans d’aparèixer el Josep del mas Marí a mitjans del segle XVII, hi havia un Marí que era ric: era el Toni Marí casat amb l’Esperança que va tenir 6 fills entre 1583 i 1596. Aquest Toni Marí és el que s’ofereix, el 1597, a pagar tot el trasllat de la pedra que es fes falta per a la construcció de la nova església de Pontils, pel preu de 118 lliures i 16 sous.
“Notícia de la Construcció de la nova església de Pontils (segles XV-XVII)” Joan M. Quijada i Bosch

Quan el rector explica que el Toni Marí pagarà les despeses del trasllat de la pedra, ens diu que el Toni és de Pontils. No es diu res de cap mas. El Toni Marí era en aquests temps jurat de la vila. El Toni mor el 1620, i en la novena hi assistiran 23 capellans. Només el Joan Balcells, el 1605, va tenir tants capellans com ell, perquè tant un com l’altre, eren els homes rics de Pontils.

Des de quan el Toni Marí era a Pontils?

El Josep Ballabriga, que escriu sobre la història dels pobles d’aquesta zona, fa constar que en el fogatge de 1497 de Pontils no hi consta cap Marí, i en el del 1515, ja n’hi ha un: el Pere Marí. Era aquest Pere Marí el pare del Toni? Podia ser-ho. Pel que es pot deduir que els Marí van arribar a Pontils entre el 1497 i el 1515.

El fill del Toni Marí, l’hereu, el Joan,  es va casar amb la Magdalena Balcells, filla del Joan Balcells i l’Esperança, i tindran 10 fills, entre 1606 i 1626. Amb aquest casament es van emparentar les dues cases riques de Pontils, els Marí i els Balcells. L’Esperança devia rebre de cal Balcells un bon dot.

Més o menys pels mateixos anys en què el Joan Marí i la Magdalena Balcells tindran els seus 10 fills, un altre Marí, el Vicenç casat amb la M. Anna, en tindrà 7 de fills, i tots seran nenes, com passarà amb l’últim Marí, un descendent seu que a finals del XVIII  tindrà 9 nenes i ja no continuarà el cognom Marí, com veurem més endavant. Un fill del Joan Marí, el Toni, fa de padrí a una filla del Vicenç, i podríem suposar que uns i altres eren parents.

Entre el 1626 i el 1644, hi ha un buit en els documents de l’AHAT. I no sabem el Josep Marí del mas de qui és fill.

 

Sembrat a Pontils

Els animals i els ramats

Sabem els animals que hi havia al mas Marí el 1723, 59 anys després que el Josep Marí construís el mas:

1 ase

2 mules

1 “Tocino”

1 bou

i un ramat de 100 ovelles.

Tenir un ase, dues mules i un bou, en aquell temps, deu ni do.

Els Marí i els Balcells són els únics de Pontils que tenen ovelles, encara que els Balcells en tenen moltíssimes més: 900!

De ramats de moltons només hi havia el del Joan Llorach del mas: 100

De ramats de cabres n’hi havia més:

80 els del mas Querol,

100 el Magí Mateu,

100 el Jaume Llorach del mas,

100 el Joan Balcells,

80 el Josep Soler,

150 el Josep Bover de Valldeperes

i el Fèlix Bartolí, segurament de Valldeperes, tenia un ramat de borrecs: 100.

(Valentí Gual. Publicat a la Segarra núm. 115 1989)

He hagut de buscar al diccionari lo de borrec (abans tenien uns coneixements de la natura i els animals que ara la gran majoria de nosaltres no tenim): és un cap de bestiar de llana, d’un any fins a dos anys. En castellà: borrego.

Així doncs els ramats a Pontils eren d’ovelles, cabres, moltons i borrecs.

Molts ramats hi havia a Pontils. Alguns en els masos, com els del mas Marí, mas Querol, el Joan i el Jaume Llorach del Mas, i potser el Magí Mateu si és un dels Mateu del mas.

A mitjans del segle XX els del mas Marí continuaven tenint ramats. Els de cal Rabasser expliquen que al mas Marí sempre tenien bens, i quan algun nen agafava el catarro, el feien anar al corral dels bens a respirar aquell baf calent.

 

L’aïllament

També expliquen els de cal Rabasser que els camins a mitjans del segle XX no eren com els d’ara. El camí que passava per davant del mas Rabasser, i per tant per davant del mas Marí, el que va de Pontils a Vallespinosa, era molt estret, just per passar un carro, i per poc que plogués quedava tot enfangat, ja que el terra és molt argilós, i moltes vegades quedava totalment intransitable. Si això passava als anys 50-60 del segle XX, com ja hem comentat altres vegades: imagineu com devien ser els camins als segles que estem tractant, XVI-XVII-XVIII.

 

Vinya al mas Marí

Els anys 1883-1884, el Francisco Rosines Mojà va construir el mas Rabasser. Abans, però, vivia al mas Marí. El seu pare hi havia arribat procedent de Gàver, un llogaret de la Segarra. El pare, treballava al mas Marí com a rabasser, amb un contracte de rabassa, havia de treballar la terra i al cap d’uns anys podia redimir-la.  El contracte de rabassa es feia amb el conreu de la vinya, el que vol dir que al mas Marí s’hi conreava vinya, a més de cereals i altres productes de secà. El nou vingut es podia fer també un mas, i si mai el redimien, havien de tornar les bigues que havien sortit de la tala d’una obaga, segurament consistiria a pagar el cost de tallar el bosc. El seu fill va ser el que va construir el mas. Era un home que tenia el costum de resar el rosari cada vespre, i va tenir 11 fills.

Façana mas Marí -fotografia Familia Rosines de cal Rabasser. Anys 50-60-

La Guerra Civil

En temps de la Guerra Civil, tant al mas Marí, com a cal Rabasser, hi va haver gent amagada. Al mas Marí s’hi van amagar el Francisco, l’hereu de cal Rabasser que tenia llavors 24 anys i també l’amo del mas Marí, el Ramon Canela Romeu. El Ramon vivia al Pla de Sta. Maria, i pujaven al mas els estius a portar la terra. En començar la guerra, va anar a viure al mas amb la seva mare. La majoria dels masos antics tenien bons amagatalls que es feien servir en moments de perill. El mas Marí també en tenia un. Prop del foc a terra, hi havia les branques per encendre el foc que tapaven una entrada que donava a una habitació que hi havia a sota. Allà era on s’amagaven de dia, i a la nit, si no hi havia perill, sortien per poder caminar una mica.

Al mas Rabasser també hi havia gent amagada, però com que no tenien cap amagatall, -la masia no era antiga, com sí que ho era el mas Marí- sestaven dalt la muntanya de St. Miquel, que s’estén pel darrere del mas, i a la nit baixaven a dormir a la pallissa. Aquests eren: el petit dels onze germans que hem comentat més amunt, dos cunyats, i un veí de les Piles, en total quatre persones. Si els trobaven dormint a la pallissa, sempre podien dir els de casa que no en sabien res.

La padrina feia cada dia una caldera plena de trumfos, cigrons i guixes per donar-ne als de casa, a tots els que estaven amagats, i els que poguessin venir de fora. Un dia van venir a prendre el padrí, però la padrina i la filla, l’Antònia, es van posar a plorar i a demanar que no se l’emportessin, que no hi quedava cap home a la casa, que què farien … tant van suplicar que van acabar per no prendre’l.

Ja a finals de la guerra, la zona es va omplir de soldats republicans que anaven marxant, alguns es van estar alguns dies al mas Marí. Des de cal Rabasser, l’Antònia portava a la nit el menjar als del mas Marí que estaven amagats, havia d’entrar per una finestra i no fer gens de soroll per tal de no ser descoberta pels soldats que es trobaven dormint ben a prop.

En un dels registres al mas Marí els hi van prendre tot el que tenien de la matança del porc que feia poc havien fet.

Acabada la guerra, el Ramon Canela va continuar vivint al Pla i pujant al mas als estius. Al mas hi vivien uns masovers i també un pastor.

Entre els del mas Marí i els del mas Rabasser, hi havia molts lligams, de feina, d’amistat, de complicitats. El mas Rabasser el van vendre, els que el van comprar, no són de la zona, sinó de Barcelona, i l’han arreglat. Aquest almenys no desapareixerà. El mas Marí no ha tingut tanta sort.

Els germans de cal Rabasser al mas Marí als anys 60

Roben als masovers del mas Marí, els lladres en van sortir malparats

Cap als anys 40, els masovers del mas Marí eren el Josep i la Mercè. Un vespre, quan faltava poc per néixer el seu fill, van sortir per anar al mas Rabasser, i mentre eren fora, els van entrar uns gitanos i els hi van robar la roba del nen i tots els productes de la matança del porc. Quan els masovers se’n van assabentar, van agafar corrents el carro i els van empaitar, i els van poder atrapar. Devien intimidar-los amb una escopeta, ja que els van poder portar al quarter de la Guàrdia Civil de Sta. Coloma que estava a la carretera de Montblanc. Allà van fer seure a les dones en una cadira fora al carrer i els hi van tallar el cabell, una ofensa molt gran per ells.

 

La venda del mas

A finals dels anys 70 del segle XX, el Ramon Canela va vendre el mas amb la condició que mai l’aterressin, i fins i tot el nou amo els van dir que hi podrien anar els estius amb els fills petits, els néts del Ramon. Però encara no havia passat un any, que el mas ja havia desaparegut.

Ara, on hi havia el mas, està sembrat, i ja no en queda cap rastre de l’antiga masia. És impossible saber on havia estat exactament. Res, no queda res, cap rastre, cap paret, ni una sola pedra. Desaparegut.

 

Els Marí que van viure al mas

Josep Marí del mas, i Magdalena:

9 fills:

Antoni, Cosma, Caterina, Maria i Teresa, bessones, Isidro, Magdalena, Francisca, Anna M.

Entre 1660 i 1682.

Manuel Marí de la masia i Teresa Martí, 1ª dona, i Mª Alemany, 2ª dona:

11 fills:

Cecília, Josep, Antoni, Francisco, Ramon, Josep, Anna, Magí, Maria: de la 1ª dona, Jacinta i Maria, de la 2ª.

Entre 1682 i 1711.

Magí Mateu del mas, i Àngela Llorach:

11 fills:

Josep, Mª Àngela, Maria, Caterina, Jaume, Maria, Magí, Francisco, Marta, Mª Àngela, Marina.

Entre 1688 i 1709.

Maria Marí i Pere Anglès, habitant en lo mas Marí:

4 fills:

Isidro, Josepha, Joan i Tecla.

Entre 1717 i 1725.

El 1725 ja no viuen al mas Marí, consten que viuen al mas d’en Camps.

Pere Marí del mas i Caterina Alemany:

6 fills:

Manuel, Josep, Joan, Mª Agna, Amador i Josep.

Entre 1711 i 1724.

Manuel Marí i Rosa Gassol, i Rosa Massaguer de Saumella, segona dona:

9 fills:

2 fills amb la primera dona:

Salvador, i una nena que mor al néixer.

I 7 amb la segona dona:

Josep, Joan, Pere, Maria, Josepha, Miquel, i Magí.

Entre 1743 i 1762.

Josep Marí i Rosa Casas, ella del mas d’en Casas de Bellprat:

9 filles:

Josepha, Rosa, Teresa, Magina, Magdalena, Josepha, Rosa, Coloma, Caterina. Tot nenes!

Entre 1778 i 1798.

Josep Canela de Pallerols, i Mª Marí:

4 fills:

Josep, Rosa, Francisca i Domingo

Entre 1804 i 1819.

El Josep Marí i la Rosa Casas, no van tenir cap Maria, o potser no l’hem sabut trobar en el llibre parroquial, o el capellà va escriure malament el nom?

Ramon Canela i Ignàcia Constans de Cervera:

1810: neix el Domingo al mas Marí.

“Avui fugitius dels enemics (els francesos) i habitant en el mas Marí”. És padrina del nen: Mª Canela Marí.

El Ramon potser era germà del Josep, o tenia algun altre parentiu amb ell, i per això es va refugiar al mas fugint dels francesos.

Josep Canela i Marí i Maria Gual

11 fills:

Maria, Josep, Francisco, Domingo, Vicenta, Domingo, Marina, Anton, Pau, Francisca, Miquel.

Des de 1827 a 1846.

Autor: Josep Mulet.Anys 20 segle XX. Sta Coloma, camí de Rauric

La Rosa, de pares incògnits

El 1762, el Manuel Marí i la seva muller, la Rosa, fan de padrins de la Rosa, una nena de pares incògnits. Segurament se la devien quedar ells. La parella tenen set fills, cinc nens i dues nenes, i l’últim, el Magí, és nascut el 1762, el mateix any que la Rosa. Per tant la mare podia alimentar-los a tots dos, al seu, el Magí, i a la Rosa.

 

Masovers o mossos:

Magí Borràs i la Maria viuen al mas Marí. El 14 de febrer de 1657, trobant-se al castell de Vallespinosa, se’ls mor un fill, el Miquel. Va ser enterrat com a albat.

El Josep Querol vivia al mas Marí, amb la Margarida Tarrida. El 1721, tenen un fill, el Joan.

A mitjans del segle XVIII, concretament els anys 40, hi ha dues famílies vivint al mas Marí, els Mateu i els Bargalló. El que vol dir que la finca era suficientment gran perquè a més dels Marí, hi poguessin viure dues famílies més com a masovers.

En Tomàs Benages i la Magdalena Rovira, són un matrimoni de Valls. El 1800 els neix al mas Marí el Magí. Els padrins, dos Benages, són també de Valls. Va néixer el Magí al mas Marí de casualitat? En una visita que el matrimoni hagués fet al mas? Potser per vendre alguna cosa? Poc probable estant ella embarassada i a punt de tenir un fill. Més aviat hi devien treballar de masovers. És curiós que els Benages que fan de padrins vinguin al bateig des de tan lluny, potser feia molt temps que no es veien, o potser els havien vingut a veure i va néixer el nen quan eren allà. Normalment els padrins eren de la zona, del mateix mas Marí, de Pontils, o d’algun poble veí.

 

Els Alemany del mas de les Colomines.

Hem vist que un dels Marí, el Pere, es casa, cap al 1710, amb la Caterina Alemany. La Caterina és del mas de les Colomines. Aquest mas, que es pot veure des de la carretera de Sta. Coloma a la Llacuna, a l’esquerra, ja no pertany a Bellprat, i és el primer de la parròquia de Miralles. És un mas gran. La gent que coneixia els últims que hi van viure, expliquen que era un mas ric, i que dins la casa hi havia mobles antics i bons.

El tercer fill del Pere i la Caterina, és el Joan, que neix el 1715. El Joan és batejat pel que havia de ser el seu oncle, el reverend Jaume Alemany, de les Colomines. El bateja a la mateixa església de Pontils,  amb llicència del rector de Pontils, Matía Ballester. 

Fa de padrina del Joan, la Josepha Alemany també de les Colomines, potser una germana de la mare, la Caterina, o potser una tieta.

Abans del Pere Marí, un altre Marí, el Manuel, també del mas, s’havia casat en segones núpcies amb una altra Alemany, amb la Maria.

 

Quan els Marí perden el cognom

L’últim Marí del mas Marí amb aquest cognom va tenir nou noies! Ja és mala sort que el Josep i la Rosa tinguessin nou nenes, segur que a cada naixement esperaven el nen, l’hereu, que havia de continuar amb la casa i amb el cognom. Però el nen no va arribar. I a partir del 1819 ja no surt cap més Marí del mas. Una de les filles, la pubilla, la Maria, (que de fet no sabem ben bé d’on surt aquesta Maria, perquè de les nou nenes cap es diu Maria), es casa amb el Josep Canela de Pallerols -encara que la família diu que era un Canela dels de la Cirera, potser era d’aquests Canela de la Cirera però devia treballar a Pallerols- i a partir d’aquest moment seran els Canela els que constaran del mas Marí.

El mas Marí, una finca important

Com ja hem comentat en alguns escrits anteriors, al segle XIX, els Canela del mas Marí consten com a propietaris, juntament amb els Janers de cal Balcells. Ningú més consta com a propietaris o hisendats. Però, tant uns com els altres, les propietats ja les devien tenir de molt abans.

 

Els pares i els fills dels Marí

Alguns dels Marí del mas que trobem, no veiem els lligams amb la generació anterior, no són els fills dels anteriors, o almenys no concorden els noms, i això no passa amb les famílies que viuen en els altres masos, o a Pontils, normalment veus quins són els pares i quin són els fills, i si hi ha alguns germans que viuen al mas en uns mateixos anys. Però amb els Marí no passa, a excepció d’uns pocs. No sé el perquè.

 

La desaparició del mas

Mirant la fotografia on surt el mas Marí, fotografia que és dels anys 20-30 del segle XX, es veu que la masia potser ja no passava pels bons moments en què havia passat en anys o segles anteriors. Si el 1936, l’amo, el Ramon Canela, ja no vivia al mas i només hi pujava els estius a segar, és lògic que no tingués gaire interès en la seva conservació. Hem vist que durant la guerra hi va viure amb la seva mare, i que el mas li va salvar la vida, podent-se amagar en l’habitació de sota la cuina, i menjant el que els aportaven els del mas Rabasser. Però acabada la guerra, va tornar a marxar a viure al Pla de Sta. Maria per tornar tan sols als estius. El mas, com ja hem dit, hi vivien els masovers i un pastor. Aquests, però, no podien pas arreglar l’evident deteriorament del mas.

Amb la desaparició d’aquesta masia, hem perdut el mas segurament més emblemàtic d’aquesta zona. I cada vegada en queden menys. Durant segles, generacions i generacions de famílies han viscut en aquests masos, amb les seves alegries, les seves dificultats per fer front a les males anyades, carregats de fills, amb gelosies, rancúnies, amb alegries, amb moments en què s’ajudaven uns als altres …. Amb la desaparició de les masies desapareixen també tots els records d’aquelles vides. Desapareix una part de la història de la nostra terra, una part del nostre passat.

(algunes coses que s’expliquen en aquest escrit, han estat ja publicades en l’escrit del mas Rabasser Pontils: Cal Rabasser 1a part. i Pontils Cal Rabasser  2a part.

Detalls de la casa

Records de l’Angelina Canela

 

La façana, mirava cap a Vallespinosa, al darrere de la casa cap al mas Rabasser i cap a Pontils.

Quan arribaves de Vallespinosa, després d’una pujada i un tomb, i veies davant la vall de Pontils, mas Marí estava al mig d’aquesta vall.

L’Angelina sembla recordar que la porta que està sota de la galeria i que a la foto quasi no es veu, doncs creu que sí que era una porta dovellada, el que ens confirmaria que aquesta part de la casa seria la més antiga.

La construcció adherida al mas i que toca a la paret de la galeria era el corral dels bens. De la galeria en deien el terrat. I la paret que segueix de la masia paral·lela al corral, era un tancat on hi havia hagut un antic hort.

La porta de sota la galeria i que està a la façana principal donava a una estança tan llarga com la galeria de dalt. En aquesta estança hi havia hagut un antic forn, que després es va tapiar, i a la part esquerra hi havia la soll, on hi havia els porcs.

El camí de davant de la casa que es veu a la fotografia, anava baixant i portava a una rasa, i al mig, hi havia un pou on naixia l’aigua, i d’aquest pou sempre n’hi havia d’aigua, perquè devia ser un viver.

Aquest camí moria en aquesta rasa, a prop hi havia horts. 

El camí que portava al camí principal d’anar de Vallespinosa a Pontils, sortia de l’era, que estava a l’altre cantó de la masia, en una zona una mica elevada.

Els del mas Vilà, quan anaven a mercat els dilluns a Sta. Coloma, passaven per davant del mas Marí.

La construcció que es veu a l’altre cantó de la masia, oposada on hi havia el corral, era la pallissa.

L’avi de l’Angelina, el Ramon Canela Brufau, es cuidava de la terra però també molt dels ramats, i anava a Aragó a comprar el bestiar. L’avi va morir abans de la guerra. El Ramon, el seu fill, ja hem dit que es va amagar a la masia en temps de la guerra, l’altre fill hi va anar i va morir. Durant la guerra, els hi van prendre els ramats. Quan va acabar, el Ramon, sense el germà i sense els eu pare, no va voler tenir més ramats. El que va fer va ser llogar les herbes  -es deia així quan els ramats anaven a pasturar a les terres d’algú altre- a un pastor que era de les Pobles, i guardava els animals en el corral del mas Marí. Es va arreglar pel pastor una estança, on podia cuinar i dormir, que estava a l’entrar a la casa per la porta principal, al cantó dret, on hi ha la finestra petita que es veu entre les dues portes de la façana.

Quan s’entrava per la porta principal, hi havia una entrada gran que arribava fins al fons, a l’esquerra hi havia l’estable, on hi havia les mules. L’Angelina recorda que el seu pare explicava que antigament havien tingut bous. Al final d’aquesta entrada hi havia l’escala per pujar al pis de dalt, i en el primer replà hi havia una porta que portava al celler, que agafava dos pisos d’alçada. En temps de l’Angelina del celler només en quedava una part, l’altre es trobava tapiada. Era aquí on es trobava la cambra que hi havia sota la cuina i on es va poder amagar el Ramon, amb tots els altres en temps de la guerra? Segurament. En la part del celler que quedava hi havia les restes d’una gran bóta.

Escales amunt, hi havia una porta, que donava a la sala principal, on hi havia la finestra que hi ha damunt de la porta principal. L’ala dreta de la casa, on hi ha la finestra de la dreta era l’habitació dels pares de l’Angelina, era una cambra gran; a l’ala esquerra hi havia l’altra habitació també gran, on hi havia la finestra de l’esquerra. Al final de la sala, hi havia la cuina, i de la cuina es podia baixar antigament directament al celler.

Al final també de la sala, s’hi havien fet unes estances pels masovers. Es veia que aquestes estances eren més noves que tota la resta de la masia.

Així era el mas Marí.

MONTSE RUMBAU

31 juliol 2018

Contacta amb l'autora

Deixa un comentari